El suro a Catalunya

Els taps de suro es fan amb el suro que s’extreu de l’alzina surera. Aquest tipus d’arbre no es troba a qualsevol lloc; els principals boscos d’alzina surera es troben a Portugal, Espanya, al nord d’Àfrica i algunes zones del sud d’Itàlia. 

El procés d’obtenció del suro és en sí un procés ecològic i sostenible: primer, perquè l’arbre no s’ha de tallar per poder extreure-li el suro, segon; perquè degut a la capa de suro que envolta el tronc és un gran resistent del foc i els experts asseguren que la gran majoria d’alzines que es cremen, rebroten, per tant s’evita la desforestació en cas d’accident forestal. Per últim; l’alzina surera absorbeix i retén una gran quantitat de CO2, favorable per l’emergència climàtica que vivim.  

La primera extracció de suro es fa quan l’arbre té al voltant de 30 anys, i després cada 9 anys es pot tornar a fer. Encara que les dues primeres extraccions no s’usen per fer taps, són útils per a la elaboració d’elements decoratius i altres. És a la tercera extracció, quan l’alzina ja té entre 40 i 50 anys, que el suro és de prou qualitat per fer els famosos taps. 

 

La manufacturació de suro s’ha mantingut durant aproximadament dos segles, i va ser de les primeres matèries autòctones catalanes en formar part del mercat mundial. Cal remarcar, però, que el suro no és exclusiu del territori català; també n’hi podem trobar a altres parts de la Península Ibèrica (Portugal, Extremadura i Andalusia), al nord d’Àfrica (Marroc, Algèria i Tuníssia) i algunes zones d’Itàlia (Còrsega, Sardenya i Sicília). 


El mateix Dom Pérignon que va desenvolupar el mètode Champenoise, també va descobrir les virtuts del suro com a tap d’ampolla. Les seves propietats elàstiques i impermeables van convertir-lo en el material idoni per aquesta funció. 

Va ser tal l’èxit del suro, que moltes famílies del litoral català van començar a implementar l’ofici de taper a casa seva, el primer taper català està documentat a mitjans del segle XVIII a l’Empordà. 

Arrel dels bons resultats que donava aquest negoci van sorgir conflictes entre Catalunya i França, degut a que els francesos compraven suro sense manufacturar a Catalunya i això perjudicava a la feina dels tapers catalans, provocant que tinguessin menys productivitat per falta de materia prima, i es veiessin obligats a abandonar l’ofici o bé emigrar a França per treballar. 

Donada aquesta situació les queixes dels catalans van ser inevitables, però la primera resposta de les autoritats va ser nul·la, amb l’excusa que només afectava a una regió del país. El sector surer a Catalunya seguia inestable i amb dificultats per subsistir. 

Amb la industrialització d’Europa els tapers artesans de Catalunya no podien competir i l’interès estranger seguia en auge. L’any 1820 dos vaixells, un anglès i l’altre suec, van embarcar a Palamós i Sant Feliu de Guíxols, respectivament, amb intenció de carregar-se amb tones de planxes de suro. Els tapers locals van revolucionar-se provocant aldarulls a les poblacions en qüestió. Els comerciants estrangers van protestar en contra la reacció dels catalans ja que en aquell moment la compra-venta de suro era totalment legal, sempre i quan es paguessin els aranzels corresponents. 

En veure tot el rebombori generat, el govern espanyol va intervenir a favor dels seus, posant mesures provisionals que prohibien l’exportació de materia prima, amb la condició que deixessin de banda els comportaments violents dels darrers dies. Aquesta decisió va despertar dues opinions diferents entre els catalans del sector; per una banda hi havien tapers que estaven totalment conformes amb la nova situació, però per la part del surers només hi van veure pèrdues econòmiques, i la seva disconformitat va provocar que iniciessin una comercialització submergida amb els francesos; donades les bones oportunitats de benefici que els oferia la indústria estrangera. 

Quan aquest negoci il·legal va sortir a la llum, els tapers locals van tornar a reivindicar els seus drets cremant tonelades de suro abans que embarquessin cap als països veïns. Davant aquest conflicte polític intern la solució que va posar el govern va ser la de tornar a legalitzar l’exportació però amb aranzels més alts, d’aquesta manera ambdós bàndols catalans estaven satisfets. 

Donat que els surers catalans venien el seu suro a altres països, els tapers catalans es van veure obligats a buscar altres proveïdors. Els van trobar a Extremadura i Andalusia, on encara no havia arribat a les seves orelles l’exitós negoci que donava aquest material. 

La indústria catalana surera va anar creixent tant que va poder adquirir fàbriques arreu del país, el qual va provocar un descens de preu en els taps, fet que va derivar en la insostenibilitat dels tallers artesanals de taps de suro; portant així a la seva desaparició. 

La resta de països surers van veure l'oportunitat d’explotar també aquest sector; processant-lo ells mateixos, o bé proveint a la indústria dels països que no gaudien d’aquesta matèria. 


Older post